«L’any passat va ser el millor de la meva vida, em va canviar molt com a persona»

«L’any passat va ser el millor de la meva vida, em va canviar molt com a persona»

17/09/2021, 00:09 / 0 comentari(s)

Arnaul Graslaub Miró és rider professional en la disciplina de descens i aquest any es troba competint en la seva primera temporada com a júnior (l’inici a les competicions de Copa del Món i campionats arreu del món). L’andorrà combina la bicicleta amb l’estudi, un batxiller tecnològic a Barcelona, ciutat en què està establert actualment. Amb tan sols 17 anys, Graslaub s’ha posicionat com una de les figures a tenir en compte dins l’àmbit esportiu del Principat, aconseguint sortir com a Campió d’Espanya i de Catalunya en la seva categoria la temporada passada.

 

–Quan va començar amb la bici?
–Vaig començar amb quatre anys a Vallnord, ja que el meu pare va ser una de les primeres persones que va estar a Andorra creant el bike park, i diguem que l’afició ja venia de família. Recordo que va ser el mateix dia del meu aniversari en què vaig començar a gaudir d’aquest esport.

– I recorda en quin moment va saber que això era el que l’apassionava?
–Jo jugava a futbol, i la bici era més com un passatemps. Tot va començar a canviar quan em vaig mudar a Barcelona. A Sant Andreu de la Barca, on hi ha molta afició a la bici, els mateixos companys del BMX d’allà em van informar sobre l’acollida de diverses competicions per a nens més petits i em van convidar a anar-hi. A poc a poc vaig anant agafant experiència, coneixent més persones, i en el moment en què vaig veure que podia aconseguir bons resultats, ho vaig deixar tot per dedicar-me al 100% al descens.

–Com va ser per a vostè l’any passat?
–Va ser el millor any de tota la meva vida, i és curiós perquè, si veus el meu historial, qualsevol diria que no. Em va canviar molt com a persona. Al febrer em vaig trencar el braç, amb operació inclosa. Cinc mesos de recuperació perquè un mes després em trenqués la clavícula, perdent part de l’estiu. Cap a final de temporada vaig poder fer alguns campionats, i no em pregunti per què, però estava anant encara més ràpid que abans de patir aquests contratemps. Vaig guanyar el campionat de Catalunya, el d’Espanya, i vaig fer top10 a les copes de França.

–Campió d’Espanya i de Catalunya, després dels moments dels quals venia. S’ho esperava?
–Sí, no mentiré (riu). Tenia plena confiança en mi mateix, sabia que passaria. És clar que això no ho pots saber mai al 100%, però jo sabia que podia, i així va ser.

–Ja li queda poc per deixar de ser júnior. Canvia alguna cosa el fet d’entrar en categoria d’elit?
–Sens dubte. Passes a competir contra gent que porta 10 o 15 anys en aquest món i tu ets un nen de 18 anys que acaba d’arribar i suposa un repte molt gran. No obstant això, tot el món ha passat per aquí i aquest esport és un procés, has de tenir paciència i al final si fas les coses com toca i vas aprenent i millorant els resultats arriben.

–Amb 17 anys, com veu el futur?
–Si digués ser el millor del món... Qui no vol això? Aspiro al màxim, a poder viure d’aquest esport i fer-ho el millor possible.

–Es pot viure actualment de ser rider?
–Hi ha dues vies per a aconseguir-ho. Una és ser el millor i fer que totes les marques vulguin estar amb tu, patrocinar-te. L’altre és no ser el millor, però tenir un carisma especial, vendre molt bé els productes a les xarxes socials, portar-te bé amb tothom, tenir contactes, tenir un estil propi.

–Què suposa el fet de tenir el suport d’empreses al darrere?
–Per a competir a l’elit en aquest esport necessites o tenir molts diners, o fer-ho molt bé per tenir ajuda, o tenir molts contactes, però tot es resumeix en l’àmbit econòmic. Pots ser molt bo, però sense aquesta ajuda és impossible. En el meu cas, si no fos pels espònsors seria impossible que competís, ja que vinc d’una família humil.

–Amb el patrocini de Vall Banc forma part d’un grup selecte, juntament amb esportistes com Mònica Doria, Vicky Jiménez o Àlex Espanyol. Què suposa això per a vostè?
–Em motiva moltíssim i em fa sentir molt bé. Tinc la sensació que algú confia en tu, està al darrere donant-me suport, i a més tinc la tranquil·litat de pensar que la teva família no està patint tant per veure si les coses van millor o pitjor, i això em treu molta pressió de sobre.

–Què creu que necessita un rider per arribar a l’elit?
–Suport econòmic, confiança en un  mateix i que acompanyi la geografia per poder entrenar en les millors condicions.

–Quin és el màxim al que aspira un rider en la seva disciplina?
–No hi ha un màxim. Quan guanyes el campionat del món i la copa del món potser creuràs que has arribat a aquest màxim, però si aquest fet ja l’han aconseguit diverses persones al llarg de la història sempre voldràs més, i buscaràs guanyar dues, tres o quatre vegades aquests campionats.

–Totes les persones són aptes per fer aquest tipus d’esport?
–Per descomptat. És clar que a l’elit necessites unes capacitats mínimes, però al final tot es redueix en entrenar i aprendre el màxim que puguis. A Copa del Món hi ha persones que fan dos metres d’alçada i guanyen, i altres més petites sense un físic envejós i que aconsegueixen ser els millors del món. A vegades el físic pot ser substituït per unes millors qualitats tècniques.

–Andorra és un bon lloc per iniciar-se? I per progressar?
–Sense cap mena de dubte, sí. A Andorra tenim Vallnord, Naturland amb uns nous circuits molt macos de DRD, rutes d’enduro, BMX a Arinsal. El país, per poder fer bici i millorar és el paradís.

–On té el cap ara mateix, a curt termini?
–El meu cap està a classificar per a una Copa del Món i, posteriorment, en la final, fer un top15 i guanyar el Campionat d’Espanya i fer un top10 als campionats d’Europa.

–Quin missatge li donaria als més joves que vulguin iniciar-se en l’àmbit del descens?
–Els diria que tinguin molta paciència, que hi haurà dies on ho veuran tot impossible, però que això acabarà canviant i veuran que realment és possible. L’únic que s’ha de fer és no precipitar-se, confiar en el procés de creixement i que si es fan les coses com toca i tenen confiança en ells mateixos, en què les coses arribaran, segur que acabarà passant. 

Font: El Periòdic d'Andorra